Plaça Don Miquel de Clariana
Es tenen notícies de Vic des del segle IV abans de Crist, quan amb el nom d'Ausa era el centre de la tribu ibèrica dels Ausetans. Més tard, amb l'ocupació romana, es va convertir en ciutat tributària. Una mostra de la seva importància és que esdevingué municipi, en el qual es va construir un temple, al segle II, al punt més alt. En el període visigòtic, Ausa va ser seu episcopal i, després de la invasió sarraïna, la ciutat va ser destruïda el 826 en la revolta d'Aissó contra els partidaris dels francs.
La repoblació de la plana de Vic i la creació del comtat d'Osona pel comte Guifré el Pilós, el 878, va possibilitar la reconstrucció de l'antiga Ausa, de la qual sols quedaren els murs del Temple Romà, que s'havien aprofitat per construir el castell. La nova població prengué el nom de Vicus Ausonae, és a dir, raval d'Ausona, d'on derivà el nom de Vic. Amb la reconstrucció de la ciutat, es restaurà la seu episcopal i es construí la catedral a la part baixa. El 1038 el bisbe Oliba va consagrar la catedral romànica de la qual han arribat fins avui la cripta i el campanar.
La privatització del poder públic, pròpia de l'època medieval, va fer que la ciutat de Vic estigués dividida en dues partides: l'una, inicialment sota jurisdicció del bisbe, el qual la va traspassar al rei el 1316, i l'altra, sota jurisdicció dels senyors del castell: els Montcada. Aquesta divisió marcà la vida de la ciutat en l'època medieval, que va créixer entorn de la catedral, el castell i el Mercadal i que va ser encerclada per una muralla amb torres, refeta al segle XIV. El 1450 el rei Alfons el Magnànim comprà als descendents dels Montcada la seva partida i unificà així la ciutat.
La crisi de la baixa edat mitjana, les lluites entre bàndols, entre les quals destaquen les dels nyerros i cadells, i les guerres amb França van fer entrar la ciutat en un període d'estancament. La derrota dels partidaris de l'arxiduc d'Àustria a la Guerra de Successió el 1714 va representar un desgavell per Vic, ja que havia pres partit a favor seu des del començament.
La revifalla econòmica i demogràfica del segle XVIII va possibilitar el creixement de la ciutat, va afavorir l'aparició d'importants tallers d'escultura i d'arquitectura i va permetre la construcció de nombrosos edificis civils i
religiosos, i de la catedral actual.
Durant el segle XIX, els efectes de la Guerra del Francès i de les guerres carlines es van sumar a la crisi econòmica que va representar el trasllat de diverses indústries a la conca del Ter. Tot i així, la ciutat es recuperà gràcies, entre altres factors, a l'impuls de la construcció i al ferrocarril que enllaçà Vic amb Barcelona el 1875. En aquesta època també es produí una gran represa cultural amb el funcionament del Seminari, que recuperava la tradició de l'antiga escola catedralícia de l'època medieval i de la Universitat Literària de Vic del segle XVII. Entre els nombrosos estudiants del Seminari, hi ha noms com Jaume Balmes, Sant Antoni M. Claret o Jacint Verdaguer. Reunits entorn d'associacions com el Círcol Literari o l'Esbart de Vic, ells i molts d'altres ajudaren amb la seva obra que Vic tingués un paper eminent en la renaixença literària i política del país.
Després del parèntesi que va suposar la Guerra Civil i la postguerra, a meitat del segle XX, la ciutat ha anat recuperant el pes que havia tingut tradicionalment dintre el context de Catalunya.
