Vic és una fundació romana alt-imperial, del segle I després de Crist. Un cop derrotada la tribu ibèrica dels ausetans i destruïda l’antiga capital d’Ausa (probablement a l’actual jaciment de l’Esquerda, a Roda de Ter), durant el procés d’ocupació i romanització del territori els romans van triar un dels turons prop del riu Mèder per establir una nova ciutat tributària, amb el nom d’Auso, amb la funció de centre organitzatiu, administratiu i eclesiàstic. Mostra de la seva importància és que esdevingué municipi i la construcció del temple al punt més alt de la ciutat. En el període visigòtic, Auso va ser seu episcopal, i sembla que va ser arrasada amb l’entrada dels musulmans a principis del segle VII dC.
L’entrada dels carolingis al segle IX va possibilitar la repoblació de la plana de Vic i amb la creació del comtat d’Osona pel comte Guifré el Pilós cap el 878 es va reconstruir l’antiga Auso romana, de la qual sols en quedaven els murs del Temple Romà, que es van aprofitar per construir el castell. La nova població s’anomenà Vicus Ausonensis, és a dir, el raval d’Ausona, d’on deriva el nom de Vic. Amb la ciutat es restaurà la seu episcopal i es construí la seu catedralícia a la part baixa. El 1038 el bisbe Oliba va consagrar la catedral romànica, de la qual han arribat a dia d’avui la cripta, el campanar i part dels edificis prop del claustre reservats als canonges
La privatització del poder públic pròpia de l'època medieval va fer que la ciutat de Vic estigués dividida en dues partides, una inicialment sota jurisdicció del bisbe, el qual la va traspassar al rei el 1316, i l'altra sota jurisdicció dels senyors del Castell : els Montcada. Aquesta divisió marcarà la vida de la ciutat en l'època medieval, que creixerà entorn de la Catedral, el Castell i el Mercadal i serà encerclada per una muralla amb torres, refeta al segle XIV. El 1450 el rei Alfons el Magnànim comprà als descendents dels Montcada la seva partida i unificà així la ciutat.
La crisi de la baixa edat mitjana, les lluites entre bàndols, entre les quals destaquen les dels nyerros i cadells, i les guerres amb França faran entrar la ciutat en un període d'estancament. La derrota dels partidaris de l'arxiduc d'Àustria en la Guerra de Successió el 1714 va representar un desgavell per Vic, en haver pres partit a favor seu des del començament.
La revifalla econòmica i demogràfica del segle XVIII, va possibilitar el creixement de la ciutat, va afavorir l'aparició d'importants tallers d'escultura i d'arquitectura i va permetre la construcció de nombrosos edificis civils i religiosos així com la catedral actual.
Durant el segle XIX els efectes de la guerra del francès i de les guerres carlines es van sumar a la crisi econòmica que va representar el trasllat de diverses indústries a la conca del Ter. Tot i així la ciutat es recuperà gràcies, entre altres factors, a l'impuls de la construcció i al ferrocarril que enllaçà Vic amb Barcelona el 1875. En aquesta època, també es produí una gran represa cultural amb el funcionament del Seminari que recuperava la tradició de l'antiga escola catedralícia de l'època medieval i de la Universitat literària de Vic del segle XVII. Entre els molts estudiants del Seminari hi ha noms com Jaume Balmes, Sant Antoni Maria Claret o Jacint Verdaguer. Reunits entorn d'associacions com el Círcol Literàri o l'Esbart de Vic, ells i molts d'altres ajudaren amb la seva obra a que Vic tingués un paper eminent en la renaixença literària i política del país.
Després del parèntesi que va suposar la Guerra Civil i la postguerra a meitat del segle XX, la ciutat ha anat recuperant el pes que havia tingut tradicionalment dintre el context de Catalunya.
Xarxes socials